EXPERIENCIA PERSONAL I EL PERQUE DE TOT PLEGAT, imaginu, suposu, (part subratllada)

EN CONSTRUCCIÓ:

Necessito explicar la meva experiència personal perquè considero que s'han equivocat amb mi, la meva familia, algunes amistats i especialment els profesionals. Com a conseqüència m'ha provocat molt de dolor i deixar d'estimar a determinades persones. Consell: No denuncieu els vostres fills i no aneu tancant als psiquiàtrics a les persones que no tenen cap problema mental, que no l'han tingut mai, ni intentar fer-los-ho creure que el tenen, per molt rara que sigui la condició que aquests pateixin. 

En aquesta entrada hi trobareu un síntesi de la història, en el link de slishare hi podreu trobar la història escrita, potser més complerta tot i que en aquesta entrada i és important,  és a on vaig escribint coses que vaig recordant, dades que no figuren en el pdf de slishare, per tant potser és millor llegir-ho per aquí almenys fins que no actualitza el pdf de slishare. Em falta temps per posar-ho al dia, a més tampoc m'hi vull obsessionar, però sí que necessito escriure tot el que vaig recordant ja que més endavant voldria crear un llibre sobre la hiperacúsia adreçat especialment a les persones joves i explicant el meu cas/experiència.


En el text que llegireu a continuació, o no, veureu que  comento que una psiquiatra de Salut mental d'Olot més la meva metge de capçalera van venir a casa meva. Aquesta psiquiatra em va dir amb paraules textuals: "Sergi, estem molt cansats de tú".  Aquestes paraules van ser la premonició del que havia de venir més endavant i que potser llegireu... però no li vaig fer gaire cas, vaig confiar amb elles i em van enganyar. Em van aplicar un ingrés forçós amb règim d'aïllament durant 22 dies en els quals gairebé em fan tornar lero. Sí n'estaven tips, realment tips per fer-me allò, com si fos una rata. Una vergonya aquests de salut mental d'Olot, em van enganyar, malauradament imaginu que molts llocs treballen igual, no m'extranya que hi hagi tantes persones enganxades a les pastilles i molts que defugin aquest tipus de servei.
 Quan vaig posar els peus a salut mental d'Olot ja sabien qui era jo, qui era la meva mare (treballadora de l'hospital),  què havia fet, què m'havien de fer (pastilles) i gairebé què m'havien de dir. Vaig pintar la pared de l'hospital, ho explico més aviat i... l'hospital i salut mental treballen juntets així que.. Així doncs  la Isabel Trull em volia medicar, aquestes professionals només els falta que els diguis hola per dir: "t'has de medicar" i també va insistir molt  en   que dugués la meva mare a consulta per fer teràpia familiar. Jo li deia que no em volia medicar, que només volia parlar amb un psicòleg del centre, que no volia fer teràpia familiar ja que estava allà per parlar del meu problema auditiu  i que no em digués que  exagerava amb el tema de les orelles, vaig trobar poc encertat que em digués això, poc encertat i em va demostrar la seva ignorància i prepotència.... Ella no tenia ni idea de com tenia les orelles... no sabia ni què era la hiperacúsia, els seus símptomes, els dolors.. res, una ingnorant prepotent.  Al final, com que la cosa ja es va viciar desde bon principi vaig haver de parlar amb la meva metge de capçalera que em derivés a una altra  centre, en aquest cas el de Ripoll, estava disposat a fer els km's que calgués per trobar un bon especialista i que a lavegada em fes un informe just per a reclamar un certificat de discapacitat.

En  el text hi trobareu diferents tipus de lletra, formats, idioma.. disculpeu, s'està construïnt. Més endavant potser és de millor llegir, tampoc vull centrar-me en la meva experiència però estic segur que qui vulgui i tingui temps pot fer-se una idea amb tot el contingut que hi ha escrit aquí i el que trobareu a  Slishare, on hi apareix també  la història explicada i els informes psiquiàtrics i judicials d'aquells animals. http://es.slideshare.net/AfectatsHiperacusia?utm_campaign=profiletracking&utm_medium=sssite&utm_source=ssnewsfeed

EXPERIÈNCIA PERSONAL (no us oblideu de llegir la part final)

"Quan van començar els meus símptomes d'hiperacúsia i de mioclonia estapediana vaig ser titllat pel metges i familia de hipocondríac, no foren diagnosticats, ara despres de 5 anys vivin un infern i lluitant contra aquest coi de malaltia i contra aquells els quals sense documentar-se científicament, pretenen fer-me creure que deliro, només han fet que posar-me les coses més difícil i deixar d'estimar-los. 

Tinc hiperacúsia, una mioclonia estapediana (llegir patologies abaix) a causa del soroll (traumatisme acústic) desde maig 2010, disfunció i inflamació de la trompa d'eustaqui i de la oida mitja (inflamació que deriva amb esputs de sang bocals),( tot això em provoca autophonia ja que els músculs peristàlquics bucals estan conectats amb la oida mitja). L'autofonia és que quan parlo amb una determinada intensitat el só de la veu em provoca una distorció a la orella com si el tingués petat. La inflamació de la oida mitja em provoca fàcilment que el meu timpà soni com un altaveu petat quan estic enmitg d'una conversa, dolor esporàdic a la galta degut a l'afectació del nervi facial degut el soroll elevat,el nervi facial està situat molt pròxim a la oida.. El dolor de la inflamació m'ha arribat algun dia fins al teixit cartalaginós de la orella. Aquest reguitzell de coses fan que tingui una vida no gaire normal però tant el sistema sanitari com el laboral català no reconeix les meves patologies i les meves limitacions. Als que tenim coses "rares" ens exclouen del sistema i es pensen que tinc un problema mental.

Al primer dia de caure en la hiperacúsia moderada-severa recordu que no podia canviar ni de canal de TV ja que les frequències sonores pròpies de les interferències se'm clavaven com una agulla a carn viva, aquest sentiment de dolor elèctric el vaig viure gairebé durant 2 anys quan algun soroll sobrepassava el meu umbral de tolèrància, també quan queien unes claus al terra, tancar una porta, xarneres, velcros, agafar una ampolla de plàstic, els plats coberts, els frens del cotxes... Actualment, les meves orelles passat 5 anys toleren molt millor aquests sorolls, però no puc forçar les oïdes amb alguns d'aquests sons (frens cotxe, coberts) perquè se'n ressenten al cap de poca estona (augmenta el pitus "tinnitus" a la nit i la oida es torna de nou més hipersensible). PEr tant,  haig d'usar taps o cascos protectors. Els taps no sé pq collons no tapen gens bé les frequencies agudes, així que haig d'usar cascos protectors millor si rento gaires plats i faig gaire frressa. Però bé, jo funcionu amb taps i gots de plàstic.

La hiperacusia és deguda a una lesió permament del teixit neurosensorial que envolta la còclea, el mateix teixit que conecta al nervi auditiu. És veritat que la hiperacúsia tendeix a recuperar-se una mica però els que venim d'una hiperacusia severa-moderada no ens recuperarem l'ho suficient, necessitem que la ciència avanci per a curar-nos, confiar en hiperacusis research. Els que tenen hiperacusia més lleugera sembla que la poden subsanar més fàcilment però no conec a cap persona que m'ho pugui corraborar.

En cap cas els hiperacústics hi sentim més que la resta de mortals, acostumem a sentir-hi bé, com sempre, però és habitual que anem perdent una mica d'audició a llarg termini.
La hiperacúsia no és un tinnitus, o sigui el pitido típic.. "piiii".

Actualment hi ha una organització americana anomenada Hypercusis Research que està investigant un cura a la vegada que difon aquest problema de salut, que pot ser discapacitat/invalidant. També hi ha la organització Health Hearing Foundation que ens pròxims anys promet grans avenços en quan a la curació de la sordera i el tinnitus, però sembla (opinió personal) que no tant pel que fa a la hiperacúsia. Tot i així serà un gran pas pel que estem afectats de hiperacúsia.

Història: El 2001 vaig agafar els símptomes de la hiperacúsia com a conseqüència del volum excessivament alt d'una discoteca (superaven amb escreix el límit acústic legal, altaveus mal colocats, a l'altura del cap, i jo un adolescent inconcient). Aleshores em molestaven els sorolls molt aguts i vaig anar de visita al meu hospital, l'hospital d'Olot, vàries vegades durant aquest perídode i els anys següents però sempre em deien que la oïda la tenia perfecte ja que les proves que acostumen a realitzar (timpanometria i audiometria) sortien correctes, encara ara em surten força correctes. No hi han màquines que diagnostiquin la hiperacúsia, solsament es pot diagnosticar si l'otorrí té prous coneixements. La hiperacúsia és una hipersensibilitat no una hipoacúsia (sordera) per tant de res serveixen les proves que fan als hospitals si els metges no són bons.... Entremitg se'm va acudir la "fantàstica" ideea de tocar el saxofó, el vaig tocar durant gairebé un any però vaig començar a notar a les orelles un finíssim vibreix (vibració del múscul de l'estrep) típic de la mioclonia estapediana, com si tingués una arna atrapada dins la orella que volgués volar, i un soroll de descompressió, un (txxx) dins una de les meves orelles típic d'una disfunció de la trompa d'eustaqui. Aquests símpotmes tampoc foren diagnosticats correctament. Vaig seguir visitant-me fins a mitjans del 2009 encara que més intercaladament en el temps, començava a estar cansat d'insistir i d'anar canviant d'especialista, no aconseguia una resposta mèdica als meus símptomes i em començava a creure que tothom (metges i familia) em digués que tenia les orelles bé ja que si els metges ho deien així era i jo vaig intentar no pensar-hi més i viure amb allò, no sabia què fer. Al final vaig acabar somatitzant els símptomes, un error. Com a màxim l'hospital em va ordenar que fes una prova d'al.lèrgia i fruit de la meva insistència en els professionals recordu que a la última visita que vaig fer tant el metge com la infermera els feia una mica de gràcia que els insistís amb els meus símptomes. Finalment el 2010, fruit de la mala pràxis mèdica (no diagnòstic i la meva despreocupació, els símptomes van empitjorar i vaig caure en una hiperacúsia severa-modera i una mioclonia estapediana molt severa.

Actualment la meva hiperacúsia ha millorat i empitjorat en alguns aspectes, ja sé que sembla paradox però és així. Actualment no puc sortir al carrer tranquilament perquè els sorolls intensos e inesperats em destrossen les meves orelles amb més facilitat, però ara, si no estic en fase de recuperació a causa d'una recaiguda en la hiperacúsia puc posar un cobert al plat sense dolor, moure una cadira, arrossegar una taula, tancar la porta de la rentadora.. sense notar el dolor elèctric (agulla a carn viva). Passats 5 anys algunes d'aquestes coses ja les faig sense taps protectors però si haig de remenar gaire estona per casa m'haig de posar taps protectors per evitar que els músculs de la oida mitja (estrep, martell) se m'inflamin, però per rentar plats i remenar coses que fan més soroll, l'especialment agut, haig d'utilitzar taps protectors... les frequencies agudes traspassen els taps com si res, tot i així, amb els cascos també les meves orelles acaben irritades, és una cosa increïble. Els músculs s'inflamen amb facilitat, es fatiguen, tot i posar-me taps i casc quan acabo de fer les tasques domèstiques, acabo amb els músculs inflamats.

Amb tot, sens dubte, ara m'impedeix fer una vida més normal que abans i haig d'anar més protegit (taps i cascos protectors).

He deixar enrerra el dolor elèctric i l'aleteix constant a baixes frequències (mioclonia estapediana) per un dolor més crónic a les orelles (cremor) i inflamacions.

Pel que fa a la mioclonia estapediana (vibració) ha millorat relativament però no l'ho suficient com per tenir una conversació amb un tó normal-alt amb una persona més de 1-2 min, la miocolonia s'inicia i és com si tingués un altaveu petat a la orella dreta o una mosca que volgués volar però no pot. Sense dubte la vibració de la mioclonia és molt molesta i aquesta provoca una inflamació a la zona (estrep, martell, trompa eustaqui....) sagna una mica i aquesta arriba fins al paladar tou i ho expulsu amb saliva. Això succeix perquè el múscul de l'estrep no és capaç de treballar bé, es col.lapsa i vibra, ja sigui per soroll extern o a la meva pròpia veu (el múscul de l'estrep està lligat amb els tendons del paladar) al vibrar s'inflama i l'ho demés.

La mioclonia és una patologia mooolt poc freqüent, menys que la hiperacúsia, però va associada a ella. Per tant, m'ha costat molt que alguns metges entenguin que l'expulsió d'aquests esputs de sang es deu a això i en cap cas es deu a altres hipòtesis com que les venetes de la llengua se'm "petin" o em vingui dels pulmons.. tontaries.

-mioclonia auditiva (clica enllaç) : Middle Earmyoclonus occurs in the muscles of the middle ear. These muscles may include the tensor tympani and stapediusmuscles. It can also involve the muscles surrounding theEustachian tube, which include the tensor veli palatini, levator veli palatini, and salpingopharyngeus. Sufferers describe it as a thumping sound or sensation in the ear.

Un s'ha d'acostumar a viure amb aquesta cosa i així.

La hiperacúsia la no està reconeguda pel sistema de salut, tampoc els problemes musculars auditius que se'n deriven, tot i ser discapacitats i invalidant en alguns casos, per tant no es pot aconseguir un reconeixement de la discapacitat sense haver de passar per salut mental i que li facin el paperet que digui que un té depressió o un deliri somàtic, és així de trist a la vegada que perillós, ja que li atribueixen a una persona mentalment sana un problema mental i això pot tenir conseqüències. Tampoc l'hiperacústic pot aconseguir proves mèdiques per demostrar que té hiperacúsia, més enllà d'informes d'otorrins. El sistema sanitari actualment retalla en les revisions de discapacitat i per molt que un no pugui posar una forquilla al plat li diran que necessita un informe mental per poder aconseguir un certificat de discapacitat. És fastigós.

Tant la hiperacúsia com la mioclonia estapediana generen una gran incomprensió ja que són problemes de salut poc freqüents, fins al punt que poden titllar a la persona de delirant si aquesta no cau en una depressió i l'afectat, en el seu dret, insisteix en reclamar un certificat de discapacitat encara que sigui temporal.

En conclusió, el sistema sanitari públic és una merda, d'avegades penso que millor no hagués anat a buscar-hi ajuda. Molts inútils de bata blanca i un sistema que m'ha demostrat que exclou als malalts sensorials.

El mateix any que vaig agafar la hiperacúsia (a mitjans del 2010) em vaig lesionar el genoll esquerra(lligament lateral intern i lligament creuat anterior). Sempre he fet molt esport i pensava que m'ajudaria a recuperar-me de la hiperacusia. En primer moment només se'm va diagnosticar la lesió del lligament lateral i intern però després de 2 anys de seguir tenint molèsties em van fer artrocòpia: (http://es.slideshare.net/AfectatsHiperacusia/informe-artroscpia2) i van trobar-me la lesió del lligament creuat, lesió que encara no m'he pogut operar i que per tant m'impedeix còrrer i fer excursions a peu llargues a causa del dolor. La bicicleta de muntanya és l'alternativa, tant pel genoll com per les meves orelles, l'únic que amb la bici haig de seguir vigilant els sorolls ja que d'avegades haig de passar per llocs a on transiten vehicles i haig de fer uns dels cascos protectors ja que no puc tapar-me amb els dits (sí podria si corrés). Em trobu que usar cascos protectors i el casc no són gaire compatibles en quan a commoditat. Doncs, la meva familia ha arribat al punt de no creure'm de que tinc aquesta lesió al genoll, o almenys dubtar-ho. En part, crec que es deu a un dels efectes secundaris de tenir una problema de salut que no es veu (hiperacúsia), un parla i es queixa de coses que no es veuen i no es poden demostrar.

Quan vaig agafar la hiperacúsia vaig tenir la intenció d'apropar-me de nou a la meva familia però... sabia que les coses no anirien bé, no acabaven d'entendre el meu problema (hiperacúsia) i en el passat les coses podrien haver anat millor, ara atrapat amb una hiperacúsia/mioclonia del colló, per moments m'estaven culpant de moltes coses a les que mai ningú m'havia atribuït i tampoc eren reals (que les novies em deixaven pq era com era.., que m'estava quedant sol, que mhavien fotut fóra de les feines, quan mai m'han fotut fora de cap feina, que vaig deixar unes oposicions a mitges pq vaig voler, que m'inventava l'ho del genoll..) quan en realitat no m'han fet mai fora de cap feina, ni cap dona m'ha deixat, era impossible seguir les oposicions si era incapaç de posar un cobert al plat, com havia d'aguantar una sirena? i evidentment un ja té suficient amb un problema de salut així, per tant millor distància. Evidentment la hiperacúsia afecta a la vida social i laboral (no sopars, no festes...) i quan se m'ha acudit anar a algun lloc a on no hi hagi altaveus ni gaires persones juntes, m'he passat dies recuperant-me de les orelles.

Vaig notar que la meva família es creu que deliro quan el meu germà em va dir que només m'acompanyaria a l'hospital amb un traumatòleg (jo tenia la intenció d'operarme amb un bon especialista perquè tornar a córrer pensava que m'ajudaria en la recuperació de la hiperacúsia i m'havien d'acompanyar perquè amb la hiperacúsia que tinc no em puc anar menjant tot el soroll d'una ciutat) aquest em a dir que només m'acompanyaria si podia pujar a la consulta amb mi per veure com m'enfadaria quan el metge digués que no calia operar.

Evidentment no puc tornar a estar aprop seu perquè no m'agrada que em tractin de mentider o delirant. Seguidament vaig demanar ajuda a la meva mare perquè almenys m'ajudés anar a viure a la muntanya per poder deixar la ciutat (visc al centre de la ciutat) per poder-me recuperar de la hiperacúsia un temps i poder sortir al carrer més tranquil de com ho faig ara, ja que on visc hi han ciclomotors hiperdecibèlics i l'ajuntament no crec que faci res al respecte i tampoc aconseguiria treure-les totes. La seva reacció fou dir-me que ningú diu que allà a la muntanya hi hagi d'estar millor, així doncs, a on coi puc estar millor? . Al final vaig explotar i vaig abaixar els braços en senyal de... ja nhi ha prou, em fareu tornar boig!! amb la mala fortuna que la vaig tocar al pit i ella em va denunciar.

Seguidament va venir un jutge a casa i va descartar el meu ingrés a un pisquiatric, jo previament m'havia estat visitant voluntariament, unes 15 visites a una psicologa però mai m'havia dit que tenia cap trastorn mental més enllà d'un trastorn adaptatiu, o sigui que em costava adaptar-me a la hiperacúsia i mioclonia.. qui no.
Doncs després que el jutge descartés el meu ingrés a un psiquiatric ell va ordenar-me que seguí visitantme amb el meu psicolog a qui feia 6 mesos que ja no visitat i que ara ja fa 1 any a qui no visitu. Veure informes mentals:  http://es.slideshare.net/AfectatsHiperacusia/informes-mentalsDoncs, com que ni el que m'estava visitant voluntariament ni un altre que vaig estar visitant voluntariament durant 3-4 no em semblaven prou bons vaig acordar amb la meva metge de capçelera i la psiquiatra, que per cert no m'havia visitat mai, anar voluntariament de visita d'1 dia, anada i tornada a l'hospital psquiatric de Santa Caterina de Girona pensant que allí trobaria un bon psicòleg que em pogués orientar psicologicament amb el tema de la hiperacúsia ja que.. els que m'havia trobat fins aleshores els trobava pèssims. Així doncs, vaig anar al santa Caterina amb una visita programada, allà em van derivar a urgències i la psquiatra que em va atendre em va dir que feia masses anys que tenia hiperacúsia. Seguidament em van tancar la unitat d'aguts de psiquiatria durant 22 dies, només permeten-me sortir 30m el 16 dia i amb la intenció d'atiborrar-me d'antipsicòtics que per cert fer veure que m'els prenia. Allà dins evidentment com que ningú em va explicar què collons estaven fent amb mi vaig intentar fugir però em van acabar lligant de mans i peus (+ injecció), i evidentment tants dies tancat i sense pendre cap sedant vaig acabar agafant claustrofòbia. Evidentment em van aplicar un ingrés forçós o involuntari, quan jo vaig demanar anar al centre voluntariament, n'és t'estimoni la meva metge de capçalera qui no ha entès el meu captiveri. Podeu llegir més a:
https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=1450125646505698335#editor/target=post;postID=4249623102826269679;onPublishedMenu=posts;onClosedMenu=posts;postNum=15;src=postname *****

La meva família, tot i que sempre hi ha hagut gairebé nul diàleg, més o menys sempre m'ha fet costat (tret d'alguns episodis de violència física, menyspreu puntual i desconfiança/sobreprotecció/sobredominància), tant materialment com sentimentalment el que passa és que potser jo he estat massa sobreprotegit i ells han confiat i han cregut poc amb mi, sobretot quan al principi els comentava que no tenia les orelles bé i vaig començar anar de metges pel meu compte al veure que no s'interessaven prou pel tema. La meva mare treballa per l'hospital i.... ella ha tingut tot el suport i comprensió i jo he estat el delirant i l'exagerat, inclús quan a salut mental jo volia parlar de les meves orelles ells em deien que portés la meva mare a consulta, que pesats!

Ara mateix m'haig de mantenir apartat de la família, és insuportable que es pensin que ets un delirant i que et vagin denunciant, o que salut mental t'enganyi i em vagi tancant al psiquiàtric...quina basura, no podeu anar tractant als que tenim malalties sensorials com si no fóssim persones pel mer fet de veure si això de la hiperacúsia era mental o no (paraules textuals del jutge a la unitat psiquiàtrica), com pot ser que aquest i el metge forense no et valorin abans de signar l'ingrés al mateix centre psiquiatric si jo hi vaig anar voluntariament!), quins animals.. gairebé em feu tornar boig allà dins tenint-me tancat entre 4 parets les 24 h i només a partir del 16è dia (dels 22 totals) em van deixar sortir de la unitat 30 minuts. Em volieu fer tornar boig? ANIMALS! Vaig anar a l'hospital animat pensant que trobaria un bon professional, em vau tancar sense més, aplicant-me un ingrés forçós, sense més, quan jo vaig decidir anar-hi voluntariament de visita, anada i tornada al mateix dia. Vaig sortir d'allà dins fet una merda no sé com preteneu ajudar a les persones així, els hiperacústics no soms esquisofrènics ni psicòtics delirants (enllaç), de res serveix que ens aneu dient i repetint que tenim problemes mentals, esteu massa acostumats a "encol.lomar" trastorns, enxufar pastilles i poc avesats a saber, entendre el cos humà i a fer autocrítica, la vostra pràxis sens dubte recorda a l'edad mitja, i clar, els que acaben allà dins...no acostumen a queixar-se així que tenen VIA LLIURE. Qui necessiti augmentar la seva autoestima es faci treballador ja sigui auxiliar o infermer d'una unitat d'aguts de psiquiatria, és trist dir-ho però allà dins nhi ha algunes i potser alguns que s'hi senten bé treballant-hi per aquest motiu. També és cert que hi treballen algunes molt bones persones.
Quan passats els 22 dies vaig poder sortir del centre (unitat d'aguts del Santa Caterina) els molts ximples em van preguntar: Ha millorat la hiperacúsia?. Francament s'ha de ser força imbècil per preguntar això, gairebé acaben amb mi després de tots aquells dies i experiencies.

---

Actualment la meva mioclonia ha augmentat, els musculs es tensen i em fan sagnar amb més facilitat, se m'inicia l'autofonia inclús duent els taps protectors posats, el que demostra que el problema no és extern també intern (conexió boca-musculs orella). Amb una determinada intensitat de só bucal puc aconseguir la distorció.

Recordatori: *La hiperacúsia és una hipersensibilitat al soroll i d'avegades va associaciada a problemes musculars auditius, ja sigui el TTTS (síndrome del múscul tensor timpànic) o una mioclonia estapediana aquest últim és el meu cas i... patir una mioclonia estapediana és especialment molest. Clica números per llegir informació de persones afectades "en forums" (1, 2, 3) i per llegir estudis científics (a, b i c) . També hi ha una entrada al bloc titulada com: Mioclonia estapediana, disfunció musuclar associada en algunes hiperacúsies.A més, aquests problemes musculars poden provocar inflamacions a la oïda mitja/trompa d'eustaqui o més (com és el meu cas).
També la hiperacúsia pot provocar dolor facial ja que el nervi facial està molt aprop de l'oida.

PErdoneu, canvio de idioma: Una vez cogida una hiperacusia i una mioclònia  bastante g rave me fui a Madrid y allí se me diagnosticó la hiperacusia y la mioclònia. Seguidamente cuando volví a mi Ciudad pedí  reunión con la directora del hospital y el jefe de otorrinos para que me dieran algun tipus de explicación. El jefe de otorrinos me 

pidió  perdón, me dijo que no me volveria a curar y yo critique suavemente su trabajo, diciendole que parecia mentira que no supíessen los símptomes de la hiperacúsia,  a su vez replicó la directora diciendome que no fuese maleducadao ya que aquel señor es el jefe de otorrino de la provincia y yo le replique diciendole, "pues vaya jefe". Seguidamente me echaron del

despacho pero me dieron la possibilidad de tener una visita con el para que me hablara de tapones protectorees, una hora de visita a la cual no acudi por tristeza pero sí pedí

nueva hora la semana siguiente estando yo mas animado, pero la secretaria del hospital me informó

que se me havia denegado el acceso a todos los otorrinos del hospital. Esta imposibilidad duró un año. Por lo que tuve que ir a hablar con el 'Alcalde y al Síndic de Greuges para que pudiera ser visitado de  nuevo  en mi  hospital. Durate este año sin poder ser visitado por ningún otorrino de mi ciudad, estando jodido como estava,  me cabreé y pinté dos veces con esprai la pared del hospital, mal hecho lo sé, però no se le puede negar a ser visitado a una persona por el simple hecho de haver dicho lo que dije. Les pinté un refran parecido a este: "et fies de l'hospital d'olot i aquest te la fot", y tambien palabras como: no os perdono y tijeras simbolizando: "aquí sí podeis recortar",  (tuve que improvizar) me referia solo a los otorrinos pessimos/inutiles que ejercian en este puesto,  no conozco el resto de professionales, pido disculpes si algun otro se ofendió y a mi cociutadanos, a mi tampoco me gusta que vayan pintando paredes.

Véase la carta que me envió el hospital cuando estos ya no me querian visitar, yo les hice una hoja de reclamación diciéndoles que

conmigo habían tenido mala praxis y que queria que me siguieran  visitando en el mismo hospital. http://www.slideshare.net/AfectatsHiperacusia/17carta-hospital-dolot-2011-blog-44436142

Por lo tanto, creo yo que tenian muchas ganes de verme encerrado y pasarlo un poco mal, a nadie le gusta que pinten la pared de su "casa",  supongo que pensavan  que me iban a dar un escarmiento  allí en el Santa Caterina,  aunque hubiessen passado un par de años.  Este creo que es el motivo por el qual  vivi la experiencia del  Santa CAterina. Sino fue una venganza la verdad es que....  el que tengo alguna enfermedad rara major no pise el sistema sanitario publico, se quede en casa.

DOCUMENTACIÓ JURÍDICA/CLÍNICA I SINTESIS COMPLERTA DEL CAS:

Com que no tinc res a amagar (potser si tingués un trastorn mental em faria vergonya mstrar tota la documetnació)  i SOBRETOT m'he desgastat explicant que jo només tinc hiperacúsia i que no tinc cap problema mental, adjuntu documentació judicial, clínica...

Els professionals d'avegades es poden equivocar, amb mi es van equivocar.

http://es.slideshare.net/AfectatsHiperacusia/resum-cotilles2

Vaig demanar ajuda a la meva familia, que em traiéssin de la ciutat perquè cada dia haig de vigilar no pedre audició a causa dels sorolls de les motos hiperadecibèliques, em van respondre que ningú deia que a la montanya, a on volia anar a recuperar-me hi estingués bé. I que ja hi puc anar quan vulgui. No entenen que tinc problemes alhora d'aparcar el cotxe, alhora de moure'm per la ciutat...

 Va passar el que va passar i em van enviar un jutge a casa. Demanar ajuda i trobar-te un jutge a l'entrada de casa el qual t'ha de valorar si has d'ingressar a un psiquiatric o no, va ser un cop molt  dur, em va deixar durant 1 mes tocat a casa, el temps que vaig necessitar per adonar-me que havia  perdut a la familia. La meva mare no acceptava la hiperacúsia, em trova que demanava a ajuda a unes persones que no estaven bé. Havia fet ben fet de distanciar-me i repensar-me acostar-mhi de nou, la meva mare ja m'estava  culpant que si le dones em deixaven, em fotien forea de les feies, que si tal que si qual.

Families, no denuncieu els vostres fills si us demanen ajuda i a més estan fotuts!! NO TÉ SENTIT. d'avegades ells poden saber millor què necessiten que no pas el pares. Escolteu-los, creieuvos-los.

Durant tots els moments que he hagut d'intereccionar amb la familia, he acabat sentint-me malalment i tenint problemes.   No pot ser que les persones que et van dient que tens problemes mentals són els que:

-Família:

Pare: el mateix que quan era petit m'ha fotut unes ósties brutals quan era petita a la vegada que em deia que em mataria. Perquè no el van tancar a ell, pq ningú el va denunciar i pq la meva mare dient: "ai ai..deixe'l el mataràs plorant al sofà de casa" perquè no es va separar. DONES! no vulgueu homes que fan això als fills!!!  encara que sigui pq hagin tingut un mal dia o siguin treballadors i altres com és el meu pare. I de més gran ha arribat a dir-me inútil, desgraciat, misèria, cada matí quan he estat algun temps a casa sense treballar i buscant feina. Un maldecap haver de sentir això cada dia. (2008)

Mare: li vaig suplicar que m'ajudés, em va dir que m'ajudaria però que jo no estava bé i ningú deia que el que jo demanava fos millor per a mi.

-Ex xicota: Tot i estimarme-la molt i crec que ella a mi també, no pot ser que quan  li dic que necessito oblidar-la em digui que "dic coses sense sentit" per email. Bé, fou un email que cansat de que el meu entorn no m'entangués el que tenia (els dia que a casa m'havien denunciat) li escribís les patologies que jo tenia per emai (1 frase). MAI he dit una cosa sense sentit, és com aprofitar-se del moment. A més, no estaria creant aquest bloc d'ajuda/informació i explicant la meva merda de història, que prescisament per ser merda té sentit explicar-la. Estaria a casa medicantme amb els antipsicòtics i dient sí buana a tot aquell que m'ha o em vol fer creure del meu problemamental. Vaig sentir com aquesta persona apoiava la teoria generalitzada de les persones amb les quals jo no hi tenia contacta. La qüestió és que a aquesta persona ja li vaig dir varies vegades anteriorment que volia deixar la relació a conseqüència de masses discussions i situacions que no entenia, que eren esgotadores per les meves orelles. Vaig haver d'escollir entre les meves orelles o ella, fou una decisió tot i sentir moltes coses per aquesta persona però no podia seguir aquell ritme... També  els problemes econòmics, la impossibilitat de reconeixem  la meva discapacitat i el poc suport rebut pel sistema sanitari,  els seus problemes laborals, la meva manca d'inserció laboral i dificultats per trobar una feina,  l'aillament i les frustacions personals o de parella derivades de la hiperacúsia i en especial la denúncia de la meva familia  i que vingués el jutge a casa.., tot això va afectar a la relació, discussions, punts de vista diferents...

-un amic: que es presenta a casa borratxo, sap que no soporto que em vingui a casa  o a on sigui borratxo, i després diu que em va veure nerviós. No sé quin crèdit pot tenir per dir això. I clar tot el que es diu contra a mi en aquells moment, o actuals, pot anar contra mi.

-La meva metge de capçalera de confiança, que en els meus emails valora (i ben fet que fa) si li dic coses amb sentit o no. Tornem-hi, no he dit res sense sentit. 

-germà: "Il dotore" pesat en que la hiperacúsia és mental.

Tots interconectats. Al final ées com si et volguéssin tornar boig, augmentéssin el meu descrèdit, no pot ser que tot el meu entorn em desacrediti ja que és prescisament el que necessitava per a tirar endavant i agafar forces deprés que la meva familia em denunciés. Jo mai dubtaria d'algú que m'estimo, l'escoltaria, intentaria entendre'l i miraria si el puc ajudar amb el que em demana. NO això de... és que no estàs bé! tens un problema mental! dius coses sense sentit! Au vinga....

Els 5 dies els quals teòricament pots interposar una reclamació pel tancament forçós són inútils, ja que no t'informen d'aquesta possibilitat i a més, com he comentat em van denegar l'abogat d'ofici el 4 dia d'estar ingressat a la unitat. Quan vaig demanar l'abogat d'ofici el metge es va mirar al jutge com aquell q diu: "carai.. i ara què li diràs". El jutge només va dir: mira noi et seré sincer, estas aquí per saber si això de la hiperacúsia és mental". Quan va sentir que demanava l'abogad va dir que NO, sense cap justificació i seguidament es van aixecar i van marxar com dos gossos, més ràpids que els llebrers.

Feu cas omís dels subíndexs de l'escrit de síntesis del cas (els numeros petits amb negre)

Probablement algunees persones després d'haver llegit tota aquesta merda pensin: "ui.. aquest és un psicòtic, cosií psicótic, tia depresiva".. La veritat és que la familia de part de mare ha estat un parcal desde fa temps, la familia del meu pare tampoc es salven, són més violents, deu ser un altre tipus de trastorn mental. Doncs ara resutarà que... al agafar hiperacúsia, m'he tornat psicòtic.. au va no fotem..

Sincerament penso que algunes persones haurien de revisar la feina d'aquests funcionaris, però ja que sap que als funcionaris no els revisa ni els toca ningú. D'aquesta manera no es pot millorar, aquests professionals seguiran treballant al mateix lloc, essent d'igual de pèssims i el pitjor, vindrà un altre com jo i haurà d'aguantar la mateixa situació.

Les famílies al igual que els afectats d'un problema de salut han d'acceptar el més ràpid possible la malaltia. En el meu cas em vaig trobar que demanava ajuda a unes persones que no l'acceptaven i també l'amaguen, no expliquen a ningú del seu entorn el que m'ha passat o m'està passant, d'aquesta manera encara m'aïllen més. Ja sigui per vergonya, desconfiança... A mi també em resulta difícil no amagar-me'n en determinats moments/circumstàncies,  però amb aquest bloc pretenc evitar-ho, al igual que al meu dia a dia.

D'avegades té més consideració una persona que s'ha fet  una ferida visible per minsa que sigui que no pas tot el patiment i el modo de vida que ens comporta els que patim problemes auditius. Allò que no es veu sembla que no existeixi. I en realitat és força així.


Durant tot aquest temps a les orelles he experimentat tot tipus de sensacions: Al principi un dolor electric a gairé tot soroll (agafar ampolles de plàstic, quan les claus queien al terra, obrir velcros...), el tercer/quart any vaig experimentar cremor, escalfor a les oïdes no sé si era degut a la mioclonia o a la hiperacúsia, però sí recordo l'escalfor.Actualment quan tinc algun episodi de recaiguda experimento un dolor semblant al  "blaus", com si m'hi haguéssin fet un truc.


BUSCANT DIARIS:
Allà dins d'aquell tuburi em van dir que voler sortir al diari era senyal de no era està bé del cap, al igual que voler crear una associació i el fet d'haver parlat amb una persona i haver-li demanat un favor, que la veritat era un favor ben lògic.
Allà dins al Santa CAterina estan xalats, però els malalts sinó el personal i malauradament els que manen com la psiquiatra que em duia, bé em duia, la que m'anava repetint que d'allà dins no podia sortir a respirar ni que haguéssin passat 15 dies, per fi al 16 dia s'em va concedir 30m!!! ;)
Bé, quan vaig sortir d'allà dins i vaig enviar a la merda aquells fills de puta, vaig contactar amb el Punt avui (via email i a través d'un contacte) i em  vaig arribar amb persona, fins al diari de Girona.
Abans que m'ingressin al tuburi vaig contactar amb el diari Ara, em van respondre que si volia vindria en Basses a casa a gravar-me pq es veu que en el seu diari hi tenen tele, estrenaven no sé què de la Telebasses. Em volien gravar  tal i com van fer en el reportatge  de la ABC sobre la hiperacúsia (portada), a ells els hi vaig enviar el video, els vaig dir que volia donar a coneixer el meu problema, pq volia crear una associació, que m'ajudés a contactar amb persones i sobretot per crear concienciació entre els més joves, que en definitiva són els més exposats al soroll. Els vaig dir que no em feia gràcia que em gravéssin que preferia un reportatge escrit. No vull fer-me famós, prefereixo un anonimat relatiu. Doncs no em van contesctar més, no en sé res. Potser es van pensar que estava una mica boig o que... ja s'ho farà...Alguna estona adjuntaré  els emails.

No sé si ho he comentat més amunt, però si no hagués pogut contactar amb aquella persona que em vingués a rescatar de dins d'aquell tuburi, el 17 o 18  dia de l'ingrés se'm va concedir els segons o tercers  30 min que tenia de permís pera sortir a caminar fora de la unitat durant el dia,   doncs vaig aprofitar-ho perquè uns desconeguts que passaven per la cafeteria de l'hospital em van deixéssin el l'smarthphone i vaig poder accedir a la meva compta gmail  (jo no faig servir telefon) i enviar un email de SOS a unes amistats.  El 19 o 20 dia alguns d'aquests van trucar a la unitat demanant per mi i finalment el 22 dia em van venir a veure, dia el qual em vaig deixar marxar a cada durant 4-5 dies i després vaig haver de tornar al centre només per a recollir l'alta. Quan va trucar una amistat a la unitat per primer cop dient que volia parlar amb mi, era amb la que havia conectat via smartphone, els fills de puta de la unitat volien saber com ho havia fet, no els havia agradat que hagués contactat amb ningú de la unitat, em volien tenir més dies aïllat, em volien fer tornar boig tants de dies incomunicat, sense poder parlar amb cap amistat, donant-me pastilles, dient-me que tenia un problema mental, dient-me que m'oblidés dels meus pares i que determinades persones no m'estimaven. Això sí, volien que confiés amb el meu germà, la persona amb qui  vaig intentar dialogar un temps abans de l'ingrés la qual només sap dir: tens un problema mental, t'has aprimat. Es com un robot. El dia que va venir a casa crec que ja esperava que li fotés una cosa al cul per després denunciar-me i tancar-me, tal com va fer la meva mare. I tal com fa la seva tía al seu fill, a idea de la meva mare. Quin merder, quina familia, quins professionals...

Properament penjaré els partes de la meva metge de capçalera i del meus otorrins.

----
RECORDANDO COSAS:
 
Como más adelante tengo pensado escribir  un libro sobre la hiperacúsia y mi experiència, hay detalles que voy recordando con el tiempo ya sea porque les explico mi historia/mi caso a gente cercana o bien alguna vez porque hablando con un psicòlogo he recordado el momento. Sí, con un psicòlogo ya que debido a mi ingreso forzoso en regimen de aislamiento de allí el hospital de la unidad de agudos del Santa Caterina salí mal, entré bien animado, con mi revista de infojardín en la mano y me destrozaron. Con lo qual aquello me generó una serie de sentimientos los cuales necessito pagarme un psicologo del bolsillo y evitar poner los pies en salut mental, donde visitan estos h..p..
Detalles que tengo que recordar y incorporar en el texto:

-(la envidia)La psiquita Anido guzman aparte de retenerme 22 dias encerrado como un perro, parecia que le gustava mucho tenerme encerrado. Solo me decia, Sergi.. solo te puede venir a ver tú familia (los mismos que me denunciaron), "Sergi, no podemos llamar a tú amiga ni a otro amigo porque no recuerdas los números de telefono, además no salen en el listín telefònico".
Le gustava tenerme allí encerrado, se le notava demasiado. Se reía con alguno de sus trabajadores, verme allí solo encerrado, sin visitas ni llamadas. Hija de perra, eres un demonio. Al 16 tuve un canvio de psiquiatra, la doctora Anido me dijo que se iba de vacaciones, no veais como le gustó decirme esto a mi cara, y que volveria en tres días. De hecho ella no se fue de vacaciones, ya que cuando me llevaron a hacer una resonancia magnética la cerda la ví dentro del edificio. Supongo le gustó decirme aquello. Así pues me llevó unos dias el jefe de psiquiatria y el me dió mis primeros 30 minutos para salir a la cafeteria del centro, por diós.. por fin. El no se fiava mucho de mi y pensava que me escaparia, le dije que confiase en mi y le invité que viniese a dar el paseo conmigo. Madre mia..


-Cuando logré contactar con una amiga para que me viniese a rescatar, eso fue el 18 o 19 dia creo, cuando puede en esa media hora que se me concedia para pasear por interior del centro cuando pedí un smathphone de un desconocido para enviar-le a mi amiga un email. De hecho durante aquellos días en los que me concedian el permiso de 30m tuve que pedir varios smarthphones a varias persones, e incluso pague un importe a unas chavalas.Pues, cuando esta amiga llamó al dia seguiente los trabajadores del centro me dijeron como había  podido contactar con ella. Los hijos de puta me querian tener muchos más dias aislado, incomunicado y... 22 días són demasiados por lo que viví, ya me estava poniendo mal, no quiero pensar que me podria haver ocurrido teniendome encerrado una o dos semanas más. Debido a la claustrofobia que cogí allí dentro, al no dejarme salir, tenia ganas de arrancarme el pelo, no podia estar quieto. Cuando les decia esto a las infermeras me decian que esto de la claustrofobia quizá ya la llevaba de olot... y no me querian dar muchos hipnóticos para dormir, pero es que ya no podía.. aunque sus informes pongan que yo dormia perfectamente. El jefe de psiquiatria a quien le conté un par o tres de veces esto, me acuerdo en un paseo que le dije, no estoy bien estoy cogiendo claustrofóbia, su respuesta fue: Espero que no. Que coño tenia que esperar si le estava diciendo que la estava cogiendo, vaya que ya la tenia.
El otro día fue a un entierro y hubo un tapón en la entrada yo estando dentro. El sentimiento de claustrofòbia me vino suerto estava a dos metros de la salida, quería pedir que me dejaran pasar pero aguanté. Sin duda, la expericencia vivia ha aumentado mi sensación claustrofóbica, nunca antes me habia venido esta sensación tan facilmente. Antes temia quedarme encerrado en un ascensor, ahora mucho más, o bien en otro sitio.. lo tengo mas activado.

-Cuando al 18-19 dia confessé que no me tomava la medicación que me daban en el centro, ya que a partir del 3-4 dia decidí hacer ver que me la tomava, fue cuando ya la claustrofòbia era muy grande y... notava sentia que tenia que decir que no me la tomaba ya que pensava que si me veïan "raro", o sea, nervioso impaciente.. no me dejarian salir nunca.. , y yo ya  me empezava ya a sentir mal,  la claustròbofia es muy jodida. Así pues confessé, fui a buscar al jefe de psiquiatria y le conté  que no me tomava la medicacion, me preguntó como lo habia simulado y me dijo: "aquí nadie se la toma"... Yo le dije, la he cagado confessandote esto. El jefe de psiquiatrica parecia el único que me entiendió un poco, permitiendome 30m de paseo el 16 dia, però.. si yo estava allí encerrado y intentando medicarme con antipsicòticos la verdad  es que el hombre, la psiquiatra o el equipo de psicotras.. muy claro no lo tenian, era/eran un/unos ignorante más jodiendo la salut a un chico hiperacústico, bien quizá a los otros tambien.. a saber...Pensandolo bien, me viessen nervioso o no tampoco me querían dejar salir, a saber cuantos días o semanas más me querían tener allí encerrado y aislado.. Queria mi libertad.. como quieren curar a personas tratandolas como ratas? Esto les decía yo, os creïs que sois una rata o que? hijos de puta. Disculpad pero lo que me hicieron  o hacen  por costumbre no tiene perdón, solo así pueden conseguir  que la gente enferma de verdad. Como se puede tratar o ayudar a una persona como si estuviera en una prisión?

-despertar la ràbia al demonio Cubano, a la  Anido Guzman. Yo soy bastante sincero la verdad... Pues bien, cuando tuve la charlas con mi psiquiatra allí dentro, unas 3 o 4 en 22 días pues yo le decía que yo no tenia ningún problema mental, que yo solo tenia hiperacúsia. Esta pero parecía estar seguro que yo tenia un problema mental y me dijó que en aquel momento no sabia que era lo que tenia pero que lo iba a saber más adelante. Yo le dije que no era su  culpa, pero que la ignorancia es muy mala y que acarreaba problemas, le quería decir que su ignorancia en materia de hiperacúsia estava siendo su problema. Ella se enfadó y me preguntó si le estava llamando ignorante. A esto pues, me tuvo más días en regimen de aislamiento, se enfadó el demonio, se enfadó la h..p.

-culpación: Anido Guzman ya la tenia conmigo, queria gerra conmiga ya antes que pusiese el pie en el centro, los de Salut mental de Olot ya la habían llamado, me estava esperando.. "que viene el de las orejas de Olot..preparate". No me esperava ayuda, me esperava venganza... Su venganza era la de tenerme encerrado como un perro, hacer-me pagar las pintadas y el "bff.. salut mental de olot no sirve". Esta en una de las charlas me dijo que todo el que estava viviendo era culpa mía, que olvidase a mis padres pero que me apoíase a mi hermando. Mi hermano, alias el doctore, el que està estudiando psicologia por internet, el que me va diciendo que tengo múltiples trastornos mentales y el que siento en el sofa tranquilamente para hablar como hermanos y necessitando que me entienda y no para de repetir: tienes un problema mental. Pues vete a  la mierda tú con mi problema mental. Tambien la doctora Anido, la demonio del tarot, me dijo que mi ex novia no me quería que coño sabía esta.. me quería hacer sentir mal?. Fue gracias a que mi ex vino que me quitase de allí, claro despues que contactase con ella de escondidas. Con ella había quedado al dia siguiente de haver puesto el pie en el hosptial, se alarmó que no acudí a la cita, preguntó donde coño yo estava y le dijeron en el tuburio y que... no contactase nadie conmigo allí dentro al menos hasta cuando saliera del ingreso. Si mi ex no hubiese venido a mi llamada de rescate me hubiese vuelto loco allí dentro.Ah, tambien en las reuniones con la psiquiatra esta me decía que no me quería. La verdad, no sé como fue capaz ella de sacar estas conclusiones. Evidentmente ella rebió informaciones de alguien, de los de siempre.



-canvio de psiquiatra. Allí dentro uno está tan tan tan tan indefenso que no puedes canviar de psiquiatra, no puedes pedir un abogado de oficio, no puedes ir a dar una paseo al exterior aunque lo pidas de rodillas, no puedes hacer demasiadas cosas, ah i tampoco llevar la contraria , sinó algunos se ponen chulos (pocos) y te atan a la cama.. y luego gritos...No fue micaso.
Tampoco sirve de nada ponerte de  rodillas al mierda de cordinador de salut mental de olot (un tal josep torrel) que vino por allí un dia y le dije que por favor me canviara de unidad (a subagudos) ya que ellos sí pueden pisar el exterior, el me dijo que sí, que la setmana que viene, y nada, pase allí muchos más dias tirado. Este me dijo cuando lo ví: "tú madre no está bien, deja que venga a verte" y yo le repliqué "y yo que", referente me habias metido en este tuburio de gente enferma y me teneis encerrado como una rata. Al final, no sé porque le dí la mano, por no escupirle supongo. Al igual que hice con la psiquiatra Anido, porque aunque parece que no soy educado. Pero la educación tambien es explicar la  verdad y desmarcarar y a estas personas y explicar mi vivencia.



-5 pruevas. Esta era la excusa que me decían allí dentro. Esta aquí para hacerte unas pruevas y a palabra del juez "estas aquí para ver si esto de la hiperacúsia es mental o no". Estas pruevas consistian en hacerme una prueva de memoria, un Tac, una analítica y una visita a un otorrino del centro.
En ningún momento me visitó ningún psicòlogo y ni con la psiquiatra Anido ni con el jefe de psiquiatria me hicieron en ningún momento ninguna valoración psiquiatra, psicologica.. nada. Solo se limitavan a decirme que no podia salir de allí, a hacerme envidia, a preguntamre (el jefe) si yo escuchava voces...
La prova de memoria fue de las primeras y yo estava tomando los antispicoticos con efecto sedante de los primeross 3 días, luego ya no tomé, lo simulé. No se como quieren que hagas una prueva de memoria si estas tomando antipsicoticos con efecto sedante.. estan chalaos. Me sentia imbècil haciendo una prueba de memòria allí dentro. Esa era una de las  pruevas de mierda que me tenian que hacer, ya me dijeron, estas aquí dentro para hacerte unas pruevas. No tengo alzaimer aun, tengo un problema de audición.
Analítica, todo correcto. No tengo el sida, nunca me he drogado y siempre he hecho deporte.
Visita al otorrino: todo correcto, este llamó al jefe de psiquiatria y le dijo que yo tenia hiperacusia y que esto no era mental, pero el jefe respondió "quizá con el tiempo haya adquirido un problema mental".
El tac.. el famoso tac.. no pude ni terminar-lo debido a la claustrofòbia de mil que llevava, ya se lo conté a las dos infermeras del hospital de la clínica de Girona y les expliqué mi situación. Ellas fliparon, se recordaran de mi, seguro, un beso. Ya estoy fuera, cuando tenga el libro os lo voy hacer llegar a la clínica, supongo que luego entendereis más lo que os conté.

-que tengo doctora, el último día: Me iban a dar el alta y claro le pregunté a la doctora que es lo que habian encontrado en mi y.. se lo penso unos segundos y me dijo: trastorno psicòtcio delirante somatormorfo.. no sé, algo así. Yo me quería hechar a reir però aguante, ella no sabia mucho que decir se mostrava tensa y distante como siempre, como un hierro, como aquel que sabe que ha o hace algo mal. Solo se amoldava un poco cuando le hacia la pelota, le hablava de su país.. bueno en esas quizá algun día hubiessemos sido amigos, pero era todo falso. Me tenia por los huevos y se moria de ganas de imponerme autoridad conmigo y restricción. Así de triste. Eso sí,nos dimos la mano al final o sea cuando me dieron el alta, como siempre hago, y note que ella se sentia ligerame nte mas relajada y habiendo hecho su deber, el hacerme sufrir y encolomarme un trastorno mental. Que poca persona es. Luego con el amigo que me trajo nos fuimos a reir un poco de mi trastorno mental, el delirante! hehe

-lagrimas: No sé muy bien que le pasé pero la Anido creo que lloró, el mismo día que me dijo que podía salir del centro con la amigo con la que habia contactado por telefono y que me viniésse a recoger. Antes de que este muerto con lagrimas vieniese a mi y me dijera  que podia salir había tenido una charla al menos con mi amiga y no sé con quien más... NI me interessa pero algo o alguien le habló claro.
A mi amiga le comento que yo tenía hiperacúsia, y claro ella ya lo sabía. Mi amiga me dijo que la notó muy distante y a la defensiva durante su charla hehe . Yo siempre la noté así, en las charlas que tuvimos en la unidad.. y es que, como no se va a poner a la defensiva una persona que sabe que está abusando de otra?. Cuando alguien hace algo mal, lo primero es ponerse un chaleco, estar a la defensiva y distante era su chaleco.

Justo cuando entre en el centro y ya ví que aquello no era para ayudarme solo me vino a la cabeza el: no me lo puedo creer, bien pues ustedes id haciendo que yo luego ya lo voy a contar, me va bien, cada vez tengo mas que contar.

OTROS PACIENTES, con humor y anonimato.

Allí encerrados habia un poco de todo y la mayoria controlados, solo un esquisofrénico me quiso dar una óstia mientras jugavamos en el pim pom, no se lo que le pasó. Entre estos habia una persona que estava en silla de ruedas con las piernas rotas y no recuerdo si los brazos tambien. Su cabeza estava tambien ligeramente afectada y tenia dificultades para hablar.  Ella se vé que no se atrevía a pedir al personal que le dieran paseos durante el dia, creo que le daban un par al dia por el passillo y ya, luego la dejaban enfrente de la tele todo el dia y la llevavan y volvían cuando queria ir al baño.  Yo allí dentro para controlar la claustrofòbia tenia que hacer cosas, jugar al pim pon, hablar con la gente, leeer, pasearme por el pasillo treinta veces.. todos los sitios habia muro. A ella le sacaba a dar un o dos paseos por el pasillo al dia, era el único que lo hacia,   no entiendo como pueden dejar una persona así todo el día.. enfrente la tv , o por olvido encerrada en el lavabo como me comentó (siempre pueden pasar cosas de estas..). Me decía con vergueza: "perdoname pero  huelo", yo le decia no importa, no noto nada el olfato tampoco es mi virtud. Me gustaria mucho saber como se encuentra.

Un día, un chico esquisofrénico se ve que me cogío confianza ya que me dijo que yo era el más normal de allí dentro. Me explicó sus amorios y que  no sabia que hacer con una chica. El chico se ve que escuchó  voces que le decian que se tenia que enganchar a un cable electrico, quedó medio quemao pero con sus extremidades enteras, una suerta. Un buen chico espero que haya solucionado su tema.

El poeta esquisofrénico. Otro chico,  el hombre que vivia de y por sus poemas. El hombre barbudo que había estado en todas la unidades de psiquiatria y que me prestava sus libros y apenas entendia nada.

 Otro, el boxeador. El que más le ataron y que mas intentos de fuga hizo. A la vez, el más normal y de puta madre.Suerte que su familia iba mucho por allí y vió que le estavan destrosando, le quitaron enseguida.

El fumeta. El que abría las puertas de salida del centro, como si fuesen la del bar, para ir a fumar su peta, encondido en el jardín, y volvia, y le respondia al jefe de psiquiatria a la pregunta de: "ha donde coño has ido?"... "a dar una paseo".  Sin duda creo el mejor momento de la estancia.

Allí para pasar el rato, creo que fuí yo quien inició el regimen de ejercicio. Como en las pelis de los presos, empezé a trotar descalzo por el jardín del centro dando vueltos, luego flexiones, luego abdominales.. con los días se apuntó alguien más. Los familiaries de los pisos de arriban sacaban las cabezas riendo, pensando supongo  estos tíos sí estan chalaos.

Nunca había oído tantos grillos a la vez, el jardín de la unidad estava lleno, no tenian depredadores, se escuchavan desde el passillo. Que depredador se va acercar a  comer un grillo de un psiquiatrico...

El fumar dentro del centro. Yo no fumo y tampoco fumava allí, pero... fumar allí dentro era posible con cierta técnica y estratégia.

El compañero de habitación que hacía reiki a la paredes. Dios, que recuerdos.

Incluso el esquisofrenico que se metió conmigo todos parecían buenos.
Había gente que le gustava o se sentia a gusto allí, claro eran personas que tenian visitas, que tenia permisos, o sea no tenian un regimen de aislamiento y de encierro tan duras como yo. Me acuerdo de las anorexicas, se sentia bien allí dentro...

De allí dentro conocí buenas personas algunas de ellas aun mantengo contacto otros perdí algun que otro email o telefono.

Además de todo, tambien tenia hambre. Con los compañeros de mesa, que sabian que yo seguia con hambre despues de la comida.. ya me regalavan la comida, ni intercambios ni nada.

Un jardín psiquiatrico lleno de trevoles de 5 y 6 hojas. Solo los enfermos se dedicaban a cogerlas para pedir suerte. Regalarlos y regalarla.

El sentimiento que los trabajadores te miran como un enfermo mental, que vas a hablarles y te miran de aquella forma, de la forma que estan habituados a mirar. Alguno sí te mirava bien, que te miren como siempre  ya es confortante en una situación como esta.

Los padres del hijo ingresado. Con quien hice amistad y me traeron un libro tal y como les pedí, me traeron uno de meditación.
Les expliqué mi caso, se sorprendieron  y tambien les conté que no me medicava. Además de decirles que aquel tip de centro no me parecía el mas adecuado para ayudar a las personas. Todavía tengo que devolverles el libro, perdí los papeles del contacto a ver si lho encuentro. Nunca es demasiado para devolver y preguntar como está el compañero.

La gitana, la mujer que tampoco nadie la iba a ver. Ya me lo dijo en un paseo de aquellos de 30min, tú eres como. Nadie nos venia a ver, pero a ella sí la dejavan salir de la unidad.
Era una de las alegrías del centro y un genio. Haciamos un poco de cachondeo juntos. De Cordoba era, como no.

Hubo un día que me tuve de masturbar para encontrar un alivio a todo aquello, fue mi antipsicòtico con efecto sedante. Es vergonzo que lo diga pero tuve que hacerlo, fue una obligación, no había salida y ahí dentro no está permitido el sexo. Aun viviendo todo aquello y con las canas que empezaban a aflorar, es verdad, del puto estrés que tuve, pues lo hice. Me encerré en el lavabo, en este sí podia encerrar-me ya que al paso de los días te van canviando de habitaciones menos estrictas". Pues se lo comente a una  companyera, la mujer gitana, nos reímos, me pregunto con cual de las enfermera había pensado y me pidió que a la próxima le diesse un poco de semen para su cutis, se ve que ella tenía la tradición de lavarse con eso para evitar las arrugas. Creo que no hubo pròxima. Si hubiese tragado todo aquella mierda de pastillas no me hubiese podido dar este placer, sin duda agradecido. Un chavalín lo estava pasando muy mal porque tomava mucha medicación y claro, su novia no...

El otro, el que hizo novia allí y quería la tv del comedor solo para el y para su hembra. Este sí era peligroso. Le dije que no me tocase los huevos y me miró como un loco. Este sí estava en su sitio. Ya trabajaba en un sitio de enfermos mentales pero se le acabó, a este se le iba, cuidadín.

Respiré maldad ahí dentro por parte de algunos professionales (psiquiatra, juez, personal..)  cuando me ataron. No oposu resistencia cuando me ataron y parecía que algunas disfrutavan. Luego uno ya me dijo que no me conocian bien y.. claro.. Nunca antes había notado esta maldad. Estas ganas de hacerme sufrir, engañado para sufrir, esta era la misión, esta era la mision que reflejava la cara de la  psiquiatra Dolors Robles cuando vino a casa y que ni mi medico de cabecera ni yo entendimos. Ganas de esto tenian. Venderme una historia, aprovecharse de mi indefension y hacerme sufrir ya que..  como dije Salut mental de Olot estava cansado de mi.

Cuando intenté fugarme el paleta de la entrada me intentó coger y me clavó sus uñas en mi espalda, me dejó una marca de un palmo en mi piel. Cuando salí era la marca de unos hijos de puta. En su momento me lo quité de encima con la mano y medio cuerpo caido, poniendole mi mano en  su cara, parecía rugby pero sin pelota. Fue una lucha, yo buscava mi libertad y el subsanar su error de confiar en mi y poner su carretilla enmedio de la puerta. Cuando ya me cogieron, me ataron, me injectaron aquel veneno inútil ya que yo no opuse resistencia en cuando me cojieron, fuí a pedirle perdón. Una infermera del centro me dijo, le has hecho daño... y yo pensé vosotros que me estais haciendo?.


to be continued...